En els seus inicis el correu el pagava el remitent, perquè la tarifa postal d’enviament de la carta, és a dir, aquest servei no existia. Era així perquè el que es pagava eren els honoraris del “correu” entenent per tal a qui s’encarregava de transportar la correspondència. Si es volia enviar un missatge calia acudir al favor d’un traginer o d’un viatger, o, en un altre cas, contractar un individu (correu) que portés la missiva.
Les coses van començar a canviar quan, a finals del segle XVI, es van crear les primeres estafetes. Es tractava ja d’un servei de correus per al públic i van començar a aplicar-se les primeres tarifes. La manca de seguretat va fer que, qui manava la carta, es mostrés reticent a pagar els ports sense cap garantia que arribés al seu destí. Era, per tant preferible que fos el destinatari qui els abonarà, perquè d’aquesta forma el pagament només seria exigit quan la carta fos lliurada a qui anava dirigida (aquesta pràctica continua vigent en l’actualitat per a l’enviament de paquets de cert valor a través de transportista, “port pagats” o “port deguts”, amb l’intenció que el transportista tingui més interès en el lliurament correcte i a temps de la mercaderia doncs, en cas contrari, deixaria de cobrar pel treball realitzat).
Postmarkoj 