En els seus inicis el correu el pagava el remitent, perquè la tarifa postal d’enviament de la carta, és a dir, aquest servei no existia. Era així perquè el que es pagava eren els honoraris del “correu” entenent per tal a qui s’encarregava de transportar la correspondència. Si es volia enviar un missatge calia acudir al favor d’un traginer o d’un viatger, o, en un altre cas, contractar un individu (correu) que portés la missiva.
Les coses van començar a canviar quan, a finals del segle XVI, es van crear les primeres estafetes. Es tractava ja d’un servei de correus per al públic i van començar a aplicar-se les primeres tarifes. La manca de seguretat va fer que, qui manava la carta, es mostrés reticent a pagar els ports sense cap garantia que arribés al seu destí. Era, per tant preferible que fos el destinatari qui els abonarà, perquè d’aquesta forma el pagament només seria exigit quan la carta fos lliurada a qui anava dirigida (aquesta pràctica continua vigent en l’actualitat per a l’enviament de paquets de cert valor a través de transportista, “port pagats” o “port deguts”, amb l’intenció que el transportista tingui més interès en el lliurament correcte i a temps de la mercaderia doncs, en cas contrari, deixaria de cobrar pel treball realitzat).
Posteriorment, amb la regulació i ordenació del correus com a competència pels estats, s’establí que fos sempre el remitent qui abonés el preu del servei postal en orígen.
Tu, sí que vals … però quan vals? What is the question … La resposta és: depèn; depenent del període en qüestió i del país, és a dir, cal fixar-nos-hi en el seu valor facial ( valor imprés en el segell a efectes de franqueig ). En el cas d’Espanya, l’evolució ha estat la següent:
- Des de 1850, juntament amb la xifra hi ha el nom de la unitat monetària vigent en cada època – reales, pesetas o euros – o dels seus submúltiples – cuartos, milésimas i céntimos -. Tret de les sèries del servei oficial o de franquícia, 1854-55, en què el valor faical va ser substituït per la libra (460 gr.) i l’onza (28,7 gr)
- Fins l’any 1865 apareixen les denominacions de reales, cuartos i cèntimos de real.
- Del 1866 al 1871, hi apareixen valors en escudos, céntimos i milésimas de escudo i cuartos de real.
- A partir del 1872, la denominació és de peseta i el seu submúltiple, el céntimo; no obstant, en el període de 1873-1874, el correu carlista va emetre segells el valor facial del qual fou de reales, céntimos de real i maravedies.
- Des del mes d’ocutbre de 2000 fins el 31/12/2001, per tal de facilitar l’ús de la nova moneda, els segells vam portar un doble facial, en pesetas i euros.
- Des de l/01/01/2002, el valor facial només en euros.
- * Observacions: Des del 1995, s’han emès segells axifrats ( segells que en lloc de tenir un numero com a valor facial, tenen una lletra majúscula ) que equivalen a la tarifa. Les correspondències són aquestes:
- tarifa A: carta normalitzada* fins a 20 gr. per a Espanya.
tarifa A
- tarifa A-2: carta normalitzada de 20 a 50 gr. i fins a 20 gr. sense normalitzar per a Espanya.
tarifa A2
- tarifa B: carta normalitzada fins a 20 gr. per a Europa.
tarifa B
- tarifa C: carta normalitzada fins a 20 gr. per als països no europeus.
tarifa C
*Segons Correus és carta normalitzada aquella que compleix els requisits següents:
Color del sobre : blanc o colors clars ( excepte blau ) .
Dimensions : Compreses entre les mínimes de 14 x 9 cm . i les màximes de 23,5 x 12cm . Format rectangular , és a dir l’altura del sobre estarà entre 9 cm i 12 cm i el llarg del sobre estarà entre 14 cm i 23,5 cm .
Gruix: El gruix màxim perquè sigui considerada carta normalitzada és de 5 mil·límetres .
Pes : El pes màxim perquè sigui considerada carta normalitzada és de 20 grams .
- tarifa A: carta normalitzada* fins a 20 gr. per a Espanya.
Postmarkoj 